Primer principi: el desig de conèixer només apareix quan som conscients de la nostra ignorància. Segon principi: ningú no desitja ser un ignorant ni ser reconegut com a tal.
Aquest principis socràtics s'obliden massa sovint en educació. O potser no. Potser m'equivoco i no ens hem oblidat. Però és igual perquè potser el problema apareix quan intentem definir què significa educar i en què consisteix aprendre. És en aquesta qüestió que sí acceptarem que pot haver-hi un problema. Massa sovint hem fonamentat l'educació en l'adquisició d'una sèrie de tècniques de repetició. I és llavors quan apareixen altres preguntes: ningú no vol ser un ignorant, cert, però qui ens assegura que sortirem de la ignorància, si només ens ensenyen a repetir?
Sé que no tothom estarà d'acord en aquesta última qüestió plantejada perquè, en general, els professors som experts repetidors. Hem passat totes les proves des que anàvem a l'escola. Tota la nostra vida d'estudiants, passant per la universitat o, fins i tot, a les oposicions, hem fet servir la memòria com a eina essencial. Sabem repetir molt bé. Però, assegura això un bon aprenentatge en qualsevol cas? Jo crec que no. M'explico. Personalment, estic convençut que aprendre ortografia, una llista de reis, un seguit de fets i dates, o els mètodes de resolució matemàtics, per si mateixos, no tenen cap sentit. Per què? Doncs pel mateix motiu que ningú no aprendria a remoure ous, si no és per fer una truita. Ningú no aprendria a cosir, si no és per fer una camisa o posar un botó. És a dir, només la consciència de la nostra ignorància davant d'un enigma o d'una necessitat és la que ens impulsa a trobar solucions. De la mateixa manera, només entendrem què és la llibertat, exercint la llibertat. I només entendrem la responsabilitat, si tenim l'oportunitat de ser responsables. Allò que anomenem aprenentatge significatiu, des del meu punt de vista, no és més que una variant del principi socràtic segons el qual primer hem de saber que vivim a la caverna per a, després, ser conscients de què no volem viure en ella.
Aquest principis socràtics s'obliden massa sovint en educació. O potser no. Potser m'equivoco i no ens hem oblidat. Però és igual perquè potser el problema apareix quan intentem definir què significa educar i en què consisteix aprendre. És en aquesta qüestió que sí acceptarem que pot haver-hi un problema. Massa sovint hem fonamentat l'educació en l'adquisició d'una sèrie de tècniques de repetició. I és llavors quan apareixen altres preguntes: ningú no vol ser un ignorant, cert, però qui ens assegura que sortirem de la ignorància, si només ens ensenyen a repetir?
Sé que no tothom estarà d'acord en aquesta última qüestió plantejada perquè, en general, els professors som experts repetidors. Hem passat totes les proves des que anàvem a l'escola. Tota la nostra vida d'estudiants, passant per la universitat o, fins i tot, a les oposicions, hem fet servir la memòria com a eina essencial. Sabem repetir molt bé. Però, assegura això un bon aprenentatge en qualsevol cas? Jo crec que no. M'explico. Personalment, estic convençut que aprendre ortografia, una llista de reis, un seguit de fets i dates, o els mètodes de resolució matemàtics, per si mateixos, no tenen cap sentit. Per què? Doncs pel mateix motiu que ningú no aprendria a remoure ous, si no és per fer una truita. Ningú no aprendria a cosir, si no és per fer una camisa o posar un botó. És a dir, només la consciència de la nostra ignorància davant d'un enigma o d'una necessitat és la que ens impulsa a trobar solucions. De la mateixa manera, només entendrem què és la llibertat, exercint la llibertat. I només entendrem la responsabilitat, si tenim l'oportunitat de ser responsables. Allò que anomenem aprenentatge significatiu, des del meu punt de vista, no és més que una variant del principi socràtic segons el qual primer hem de saber que vivim a la caverna per a, després, ser conscients de què no volem viure en ella.
Aquesta experiència que presentem aquí només té com a objectiu provocar la filosofia en un grup d'alumnes que mai han sabut res sobre ella. I diem "provocar la filosofia" perquè el que volem és que els alumnes arribin a entendre què és la filosofia amb la seva pràctica. Per què? Doncs perquè la filosofia només pot existir en la seva pràctica. Per suposat, també volem que els nostres alumnes arribin a qüestionar-se què és la llibertat, o quines són les preguntes fonamentals de la ciència, o quin és el paper de l'ésser humà en aquest món i en la societat, o en què consisteix l'exercici de la responsabilitat política. Volem, en definitiva, que els nostres alumnes s'endinsin en la filosofia caminant per la filosofia i que trobin respostes, però a preguntes que apareguin en el seu camí com a enigmes que, una vegada resolts, els permetin viure millor.
Per a fer aquest camí partim d'algunes suposicions. Partim de la creença de què els nostres alumnes no són estúpids. Partim de la creença de què els joves volen ser lliures, tot i que no sàpiguen ben bé en què consisteix la llibertat. Partim de la suposició de què no volen que ningú els enganyi. I, per últim, partim de la creença de què volen ser feliços, tot i que la felicitat sigui un objectiu difús.
Per a fer aquest camí partim d'algunes suposicions. Partim de la creença de què els nostres alumnes no són estúpids. Partim de la creença de què els joves volen ser lliures, tot i que no sàpiguen ben bé en què consisteix la llibertat. Partim de la suposició de què no volen que ningú els enganyi. I, per últim, partim de la creença de què volen ser feliços, tot i que la felicitat sigui un objectiu difús.
Treballarem per projectes. I ja sé que això pot provocar alguns problema en els professors: trobar l'equilibri entre interessos i temari; desfer-se de prejudicis sobre què haurien de saber els nostres alumnes; deixar de considerar important tot allò que no produeixi un aprenentatge significatiu. Un gran problema pel professor i per la maleïda "necessitat" de complir un temari. Però tenim moltes cartes al nostre favor: ells volen saber i la filosofia els pot oferir respostes per a les preguntes que a tothom, en un moment o un altre de la nostra vida, ens han preocupat.
També vull dir que l'aprenentatge basat en projectes (ABP) és una eina, una metodologia que implica un canvi de perspectiva sobre l'activitat docent. Que aquest canvi no ens assegura cap èxit. Que segurament cometré erros com a docent. Però també estic convençut de què puc ajudar a tots els meus alumnes i, al menys, crec que podré despertar la seva motivació.
Per últim, volem aclarir que, com diu el subtítol del bloc, aquesta és una experiència oberta. Què vol dir "oberta"? Doncs, oberta en el sentit de què no sabem quin serà el camí que farem, oberta en el sentit de què som conscients que no és una proposta acabada i tancada, sinó que aquesta és una proposta que haurà de millorar i que, per tant, és una experiència per aprendre. Així doncs, gràcies als nostres alumnes per l'oportunitat que ens ofereixen d'aprendre amb ells.
També vull dir que l'aprenentatge basat en projectes (ABP) és una eina, una metodologia que implica un canvi de perspectiva sobre l'activitat docent. Que aquest canvi no ens assegura cap èxit. Que segurament cometré erros com a docent. Però també estic convençut de què puc ajudar a tots els meus alumnes i, al menys, crec que podré despertar la seva motivació.
Per últim, volem aclarir que, com diu el subtítol del bloc, aquesta és una experiència oberta. Què vol dir "oberta"? Doncs, oberta en el sentit de què no sabem quin serà el camí que farem, oberta en el sentit de què som conscients que no és una proposta acabada i tancada, sinó que aquesta és una proposta que haurà de millorar i que, per tant, és una experiència per aprendre. Així doncs, gràcies als nostres alumnes per l'oportunitat que ens ofereixen d'aprendre amb ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada